Pages Menu
TwitterFacebook
Categories Menu

Posted by on Sep 1, 2016 | 0 comments

Tatamagouche: Community Land Trust

Tatamagouche: Community Land Trust

Un dia, tot navegant per Internet, la forma més fàcil de cercar informació i en el meu cas, la forma més fàcil de buscar projectes comunitaris, vaig trobar la cooperativa Tatamagouche Community Land. Hi va haver dues coses que em van cridar l’atenció: en primer lloc, el nom; i en segon lloc, el fet que, tot i no incloure gaire informació a la descripció, semblava molt interessant. Per anar-hi, hauríem de desviar-nos una mica de la ruta que havíem pensat inicialment, però tot i així, vam decidir fer-los una visita. Com que no hi havia cap telèfon ni adreça electrònica de contacte, vam anar directament a la ubicació que apareixia al web. Vam haver de fer moltes voltes fins trobar la comunitat que porta aquest projecte, situada a la zona rural de Tatamagouche. Aquesta petit localitat es troba a la costa, al nord de Nova Escòcia (Canadà).

Tot just arribar, ens vam trobar un home que treia les escombraries. En veure’ns, va apropar-se a parlar amb nosaltres i es va interessar pel motiu del nostre viatge. Li va agradar tant la idea de què volguéssim conèixer el projecte i saber com vivien en comunitat, que va oferir-se a què l’entrevistéssim. El que no ens esperàvem era la història de com va començar tot; sovint, aquest tipus de relats són els que donen sentit al resultat final del projecte. Es veu que es van ajuntar un grup d’amics preocupats pel canvi climàtic i van decidir viatjar en bicicleta pel Canadà amb la intenció de creuar el país d’oest a est: van començar a Vancouver i van acabar a Halifax. El grup de 20 persones, totes en bicicleta, anava acompanyat d’un autobús que funcionava amb biodièsel. Aquest autobús també portava plaques solars i tot el material necessari per a acampar, menjar i donar les conferències a moltes de les localitats on paraven. El tema principal de les conferències era el canvi climàtic, les conseqüències que comportava l’escalfament global i com lluitar contra els efectes que provoca. Tot això començar al 2001 i l’expedició va durar cinc mesos, en els quals van dormir en esglésies, centre comunitaris, etc. Segons el que ens va explicar aquest home, va ser una molt bona experiència.

Un cop acabada la ruta, alguns d’ells volien seguir fent coses junts, estar en contacte amb la natura i al mateix temps, iniciar nous projectes i posar en pràctica tot el que havien après. De manera que van decidir comprar un terreny amb la intenció de crear una comunitat. Ho van fer mitjançant el sistema Trust Land, que consisteix en adquirir un terreny a un cost assumible: es paga una quantitat de diners i això ja dóna dret a fer servir l’espai de terra durant 99 anys. Durant aquest temps, es pot traspassar el dret de fer servir la terra a terceres persones a un preu que s’adeqüi a la inversió i als estatus marcats per la comunitat, però en cap cas es permet especular amb el terreny degut a què no és propietat de ningú, sinó que pertany a la comunitat o cooperativa, segons diu la legislació d’aquest tipus de programes de custòdia del territori.

Entre tots van aconseguir comprar una gran extensió de terreny. Al principi, només hi anaven durant els mesos de primavera i tardor; hi vivien tots junts a la granja, que ja existia quan van comprar el terreny, i es dedicaven a cultivar i produir. Més tard, alguns d’ells van decidir marxar a viure allà i formar una família, llavors van acordar que dividirien el terreny en parcel·les prou grans perquè cada família hi pogués viure còmodament. Tanmateix, van deixar un espai de terreny comunitari: unes poques hectàrees al voltant de la granja, edifici que va quedar com a espai de reunions, sopars col·lectius i lloc per a hostatjar possibles visitants.

Actualment hi viuen quatre famílies: 11 persones, cinc de les quals són nens i joves. Cadascuna d’aquestes famílies té una casa, un terreny i la seva pròpia font d’ingressos, fet que els dóna autonomia i privacitat respecte als altres, però també han de posar diners al fons comunitari de la cooperativa i amb això paguen els impostos per fer servir el terreny, les gestions burocràtiques i el manteniment de les zones comunes. Convoquen reunions mensuals on decideixen quina finalitat volen donar a cada zona, proposen idees noves i expliquen com se sent cadascú: “No sempre ens posem d’acord a l’hora de prendre una decisió conjuntament, molts cops algú ha de cedir i entendre l’opinió dels altres, però és un bon exercici de solidaritat”, ens explicava un d’ells; “Abans tots vivíem més en comunitat, però ara, amb els fills i tot, cadascú va més a la seva, però sabem que sempre podem comptar els uns amb els altres”, ens deia un altre membre de la comunitat que es guanya la vida amb el que treu de la fàbrica de material científic que ha instal·lat al seu solar.

Encara hi ha parcel·les disponibles per a famílies que vulguin anar a viure-hi. Ens va semblar una molt bona manera de crear comunitat perquè sovint pensem que viure en comunitat és viure amuntegats fent-ho tot junts, sense cap tipus de privacitat i decidint-ho tot conjuntament. Trobo que aquestes famílies van crear la combinació perfecta entre la vida convencional: cada família a casa seva, amb una font d’ingressos pròpia, ells eduquen els seus fills com els sembla millor, etc.; i la vida individual com a part d’una comunitat, on es gestionen els béns de forma col·lectiva, es prenen decisions tenint en compte l’opinió de tothom, fet que et permet sentir-te part d’un entorn que no només comprèn el nucli familiar, a la vegada que vius d’aquesta forma ancestral, en autèntica comunitat.

Escrit per Joel Jansà.

Visualitza les fotos de la iniciativa abaix:
Tatamagouche Community

Coneix més sobre el projecte a:
http://www.sustainability.coop/project/tatamagouche-community-land-trust-co-operative

Post a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *